El dictador

A la foscor, jeu damunt d’uns jerseis vells de llana. Silenciosament, descompte als pètals d’una margarida. El silenci s’ho empassa tot, també les seves llàgrimes. La insonoritat de l’ambient fred i arrissat forma una fictícia espiral que ho recobreix tot de gel i cendra. Recorda que un dia va tenir el poder i un Déu a la seva mà que li somreia d’orella a orella, mentre afusellava, escanyava, torturava, cremava, sota la pedra grisa i bruta de sang que avui el recull i l’amanyaga. En aquells temps, l’adrenalina corria per les venes seques prenent un té verd amb pastes sota un rerefons de crits i suplicacions. L’opera ressonava pels passadissos on les sabates de ferro repicaven amb passos de la mort. Ara dorm tranquil, lliure de la mala consciencia, sense penedir-se de res. Ha viscut bé, dignament, sòbriament, apassionadament, lliurement, bonament com ha pogut i volgut. Ha seguit el camí correcte. Avui es pregunta qui el recordarà i els pètals s’esgoten.

161 paraules